BREU HISTÒRIA DE LA VALL FERRERA

La història de la Vall Ferrera va lligada a la història del Pallars i, evidentment, a la del Pirineu. Hi ha indicis que les valls de l’Alt Pirineu eren habitades des de la prehistòria. De fet, encara resten força topònims d’arrel bascoide fruit d’aquests assentaments prehistòrics (Araós, Àreu, Baborte, …). I això també és degut, en gran part, a la poca influència que hi tingueren tant els romans com els visigots. En aquesta època ja es tenen indicis de funcionament de petites explotacions del mineral de ferro amb forns de reducció primitius (segle II).

Tampoc els sarraïns van arribar a influir en la societat pirinenca, malgrat van arribar a desestabilitzar la vida dels petits pobles pirinencs tant pel desplaçament demogràfic que van provocar com per les ràtzies a les quals van sotmetre aquestes valls. La submissió als sarraïns fou a través de capitulacions, resumint-se en el pagament de tributs.

La fi de la submissió sarraïna es va iniciar amb el lliurament de Girona als francs l’any 785. El comtat de Pallars-Ribagorça va ser alliberat pels comtes de Tolosa cap a l’any 803-804.

A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell (datat entre els segles IX i X) s’hi esmenten les parròquies de Virós, Besan, Ainet de Besan, Alins i Àreu. La primera menció escrita que identifica la Vall Ferrera com a unitat territorial amb personalitat pròpia data del segle XII.

Venen temps convulsos, de disputes territorials entre el comtat de Pallars i el vescomtat de Castellbó, d’invasions dels gascons i dels luterans. La invasió d’aquests darrers, el mes de novembre de 1597, va ser la més destructiva que ha patit la Vall Ferrera i és especialment important perquè va suposar la signatura d’una patzeria entre la vall de Vic de Sòs i la Vall Ferrera obligant-se a donar avís en cas de futures invasions o a rescabalar els danys. Aquestes patzeries es van anar renovant durant els segles XVII i XVIII i usades fins a mitjans dels segle XIX, regulant drets de pastura, llenya, lliure comerç i el trànsit de bestiar entre ambdues valls.

Els segles XVII i XVIII van ser segles marcats en la història de Catalunya per la guerra dels Segadors i per la guerra de Successió amb la conseqüència nefasta que va significar per a les institucions catalanes el decret de Nova Planta.

A la Vall Ferrera, durant aquests segles i fins a finals del segle XIX, també es lliurava una altra batalla: la del domini de l’explotació del ferro, amb la implantació de vàries fargues que usaven la tècnica coneguda com a “farga catalana” per a la reducció del mineral de ferro. Aquesta explotació del ferro la va capitanejar la família Castellarnau, antiga nissaga ja esmentada en documents de principis del segle XI, els quals van aconseguir obtenir els drets dels meners (mines) i de l’aigua com a font d’energia els quals eren considerats com a privilegis reials. Per contra, els boscos, tant importants i necessaris per a l’obtenció del carbó per a fer funcionar les fargues, eren propietat de les comunitats locals, les quals venien la llenya per a fer el carbó. Aquesta explotació de les fargues provoca conflictes entre la família Castellarnau i les comunitats locals i altres particulars que veuen en l’explotació del ferro un negoci molt lucratiu. I, també, una greu i pronunciada desforestació dels boscos de la Vall.

La primera farga que es sol·licita llicència està datada l’any 1665 i es construeix al bosc de Fontifora, a la partida de la Canaleta del terme d’Ainet de Besan. La darrera farga que resta en funcionament a la Vall Ferrera és la de Santa Maria de la Torre que es construeix l’any 1798 i que finalitza la seva producció el 1874. Entre mig se’n van anar construint d’altres en diferents indrets prop del riu Noguera de Vallferrera per aprofitar la seva força. Malauradament no en queda cap resta de les fargues, les quals han patit l’abandonament i les riuades de 1907 i 1937 que en van esborrar qualsevol rastre. Cal destacar que la família Castellarnau va estar fortament vinculada a la construcció del port de Tarragona, i de fet, el ferro que es va necessitar en la seva construcció provenia de les fargues que explotaven aquesta família a la Vall Ferrera. El ferro aquí produït es transportava mitjançant els rais, riu avall fins a Tarragona. La baixa producció, la baixada de preus i la irrupció dels alts forns van suposar la fi de la farga catalana i de les fargues de la Vall Ferrera.

L’any 1847, el poble d’Araós es va agregar a Ainet de Besan. Posteriorment, l’any 1927, Ainet de Besan i Àreu s’annexionen a Alins. L’any 1930, són Norís i Tor qui s’hi annexionen, de manera que queda configurat, tal i com el coneixem actualment, el municipi d’Alins.